Història de la Torneria
Torneria de Sant Hilari Sacalm
La varietat de matèria primera dels boscos de les Guilleries va ser un factor important que va afavorir el treball de la fusta i el posterior desenvolupament de la torneria. La que més s’utilitzava era el boix, amb una fusta dura molt apreciada, el bedoll, fàcil de treballar, el cirerer, també de fusta dura, l’auró, la moixera, l’avet, l’olivera o el vern, entre altres. Com que el de torner era un ofici artesà, cadascú tenia les seves preferències i donava el seu toc personal a les peces que creava.
La torneria es considerava una especialitat de l’ofici de fuster i, de fet, hi ha constància que els torners de Barcelona es van separar dels fusters l’any 1556 i van crear una confraria que tindria com a patró Sant Onofre. A part del torn, les eines que feien servir eren senzilles i pensades per fer feines artesanes de precisió amb les mans.
Els inicis de la torneria a Sant Hilari
Primer els torners treballaven amb un torn de ballesta, que s’accionava amb el peu. Més endavant, en feien servir un de ferro. Cap al 1912, en Pau Ridaura tenia un torn elèctric i això li va permetre ampliar la gamma de productes. La casa dels Ridaura es coneixia per Can Torner per l’ofici que hi desenvolupaven. Hi tenien taller i botiga amb un torn que era l’atracció de l’aparador, tot i que la gent del poble no acostumava a comprar les peces. Es venien als estiuejants a l’estiu i també es distribuïen a altres balnearis com el de Caldes o de Santa Coloma de Farners o a grans magatzems de Barcelona com El Siglo.
El 1930 en Pau Ridaura i el seu gendre Conrad Miralpeix van modernitzar el procés d’elaboració aplicant electricitat a la pedra d’esmolar i a una màquina de vernissar, però en aquell temps ja hi havia una altra família que es dedicava a l’ofici: els Ripoll. En Josep Ripoll va ser un altre dels pioners de la torneria i juntament amb en Quico Clos, conegut com Quico Vigatà, van perfeccionar l’ofici a Sant Pere de Torelló. La família Ridaura, amb la mort de Conrad Miralpeix durant la guerra, va deixar l’ofici i només van quedar els Ripoll i en Clos.
Després de la Guerra Civil
La guerra va suposar un daltabaix per al poble i també per a la torneria, però després del conflicte bèl·lic es va recuperar la normalitat i hi va haver avenços significatius. Per exemple, es va crear una societat que seria important pel futur de la torneria. Es deia RISERI, S.L., un nom que partia de la primera síl·laba de cada soci: C. Ridaura, F. Serras i J. Ripoll. Aquesta societat, que tenia un petit taller al pati de Can Serras i més tard es traslladà al carrer d’en Rocosa, va servir com a lloc d’aprenentatge per altres torners i per impulsar la comercialització dels productes que es fabricaven al poble. Faltaven operaris i RISERI, que principalment es dedicava a fer joguines i jocs de bitlles, es va traslladar a Can Serrano. El 1954 un incendi va destruir la fàbrica i això va fer desaparèixer la societat, però RISERI va marcar el camí a petites indústries que van venir després: els germans Ripoll, els Brugarola, en Pere Fauria, en Llinarés, en R. Donadeu, AFMA, l’A. Ripoll, etc. I en Quico Vigatà que continuava treballant.
En Quim Ripoll, que sabia francès per motius d’exili, es va aventurar a vendre torneria a França i això va ser l’inici de l’exportació a Sant Hilari. Després de França va venir Suïssa i els Brugarola, que van traslladar la fàbrica de Can Jové al lloc actual, també s’hi van llançar. Als anys seixanta hi havia molta feina, tant per l’ampliació del mercat espanyol com per la demanda i venda a l’estranger. Les torneries hilarienques tenien representació a importants fires internacionals del sector i signaven contractes amb empreses europees i nord-americanes.
Una “revolució industrial” a Sant Hilari
Les fàbriques donaven feina a vilatans, a gent de cases de pagès que veia que el campdonava menys rendibilitat i a una gran quantitat de famílies provinents d’Andalusia. En pocs anys, Sant Hilari va passar de 2.700 habitants a més de 4.000 i això va suposar una gran transformació. El poble ja no depenia només de l’agricultura, el bosc i l’estiueig, sinó que es va convertir en un destacat nucli industrial.
El poble va arribar a tenir fins a quaranta torneries i aquest va esdevenir el principal sector econòmic, sobretot amb l’exportació de la fusta cremada o negra. Aquesta tècnica decorativa consistia en donar un aspecte envellit a les peces, responent a la demanda d’una clientela que volia peces rústiques a baix cost.
No obstant això, una suma de factors va fer que a finals dels anys setanta la situació es capgirés. La davallada del dòlar va provocar un retrocés del mercat americà i s’hi van afegir altres qüestions com la pujada de sous, l’increment del preu dels combustibles o la competència d’altres mercats com el xinès. Amb la crisi, la majoria de les torneries van desaparèixer i les que van sobreviure van haver de reinventar-se.
(Informació extreta de l’article “El treball artesà de la fusta a Sant Hilari Sacalm. La Torneria” d’Àngel Serradesanferm i Imma Martínez publicat al Programa de Festa Major de Sant Hilari del 1989)
Truca’ns
(+34) 972 869 686
Correu electrònic
eltaller.centreartesa@santhilari.cat